Blogger

DE VIATGE

España

registrado desde octubre de 2020

http://www.dolorsjimeno.blogspot.com

Libros y reseñas

La voz del ángel

Frédéric Lenoir

ver libro en megustaleer

Valoración: ★★★★

Un ungüent per a tantes ferides

La voz del ángel
 
La segona experiència en Edición anticipada és La voz del ángel,  novel·la de Frédéric Lenoir editada per Grijalbo i traduïda per Marta Cabanilles. 

 

 

 

 

El llibre està dedicat a la memòria de Victor Hugo i Etty Hillesum. En buscar informació sobre aquesta dona em trobe amb la cita de l’assaig Un ungüent per a tantes ferides, d’Adrià Chavarria, publicat pòstumament el 2011, que analitza  l’obra de l’autora jueva i de qui anirem sabent alguna cosa al llarg del llibre de Lenoir. Adrià Chavarria, mort fa uns anys, i jo vam ser companys en la junta de l’AELC. El recorde amb estima. A més, Un ungüent per a tantes ferides va ser editat per Denes, l’empresa de l’amic Francesc Ferrer. Doble coincidència. 

La novel·la de què parlaré tot seguit m’ha dut a la memòria la magnífica pel·licula de1971 Harold y Maud, del director Hal Ashby i amb música de Cat Stevens. Recorde que la vaig veure al cinema Artis de València i em va agradar molt. Presentava unes idees que en aquells anys últims del franquisme eren noves i atractives a més no poder. Encara ara pense que no sé com la van deixar passar i estic segura que en aquests moments d’involució ideològica no s’hauria pogut distribuir sense tenir algun grup reaccionari a les portes dels cinemes cridant libertad.

Harold és un jove aficionat als soterrars i a simular suïcidis. Maud és una anciana que ha decidit llevar-se la vida en fer els 80 anys perquè senzillament creu que ja n’hi ha prou. Enceten per casualitat una relació d’amistat quan coincideixen en un cementeri. Parlen de la vida, de l’alegria, de la felicitat… de tot allò que no s’aprén a l’escola o es debat en la família.

En el cas de La voz del ángel, els protagonistes són el jove Hugo i l’anciana Blanche. Coincideixen en compartir la mateixa habitació de l’hospital. Hugo ha intentat suïcidar-se i Blanche ha decidit deixar-se anar abandonant l’alimentació. Solament beu algun glop d’aigua. Li queden tres o quatre dies de vida quan comença a conversar amb Hugo tant bon punt el jove es recupera i obri els ulls. Esquerp al principi, va sent captivat per la fermesa i la dolçor de Blanche. Com la literatura tot ho soluciona, l’autor diu que tot i estar la dona tan malmesa físicament l’enteniment li funciona de meravella. Les converses entre tots dos són la base de la novel·la.

El capítols, curts, encapçalats per la frase França, juliol de 2019 van alternant-se amb uns de més breus encara dits Polònia, gener de 1945. És una informació suficient per a endevinar qui és Blanche i què ha sigut la seua vida. Però com que jo entenc que la pretensió de l’autor no és exactament deixar petjada literària sinó filosòfica, li podem perdonar certs error o petites deficiències de caire argumental o d’estructura narrativa. Ara bé, he de dir en justícia que té una prosa elegantíssima i que crea uns diàlegs de gran interés i  molt ben documentats filosòficament, no debades Lenoir és filòsof (recomane visitar el seu web). Diré més: literàriament aquesta novel·la és  millor que moltes de les que passen per grans obres. Un vocabulari just, encertat i precís. Tot el text está farcit d’informacions sobre diversos aspectes de la ciència i la filosofia. La protagonista ha sigut professora d’aqueixa matèria. Interprete que és un alter ego de Lenoir. També he pogut copsar alguna crítica al sistema educatiu. El protagonista sap qui és Victor Hugo perquè porta el seu nom però en canvi, quan l’anciana li pregunta si sap qui és Baudelaire, el jove li contesta que potser l’ha estudiat a escola però no s’enrecorda. És cert, a França han rebaixat molt els continguts de literatura en l’ensenyament.

Per a acabar, suggerisc la conveniència de recomanar La voz del ángel als estudiants de Filosofia. Seria una bona ferramenta i un gran ajut en mans d’el professorat interessat a explicar als joves la mort digna, l’eutanàsia, l’holocaust, la generositat, la llibertat, les relacions familiars, l’afectivitat, l’amor, l’amistat, l’incest, l’ecologia… En definitiva, la vida.

NB: No sé si hi ha traducció al català. Com sabeu, jo llisc traduccions catalanes de les llegües que no conec, però Grijalbo m’ho envia tot en castellà. Al capdavall és una llengua que també conec.

ver reseña en la web

Antica madre

Valerio Massimo Manfredi

ver libro en megustaleer

Valoración:

Una novel.la que no m'ha agradat

I aleshores per què l’he llegida, acabada i, ara,  comentada? Doncs perquè em vaig registrar en un projecte que es diu EDICIÓN ANTICIPADA, del grup editorial Penguin Random House. 

Em van preguntar quines eren les meues preferències literàries i si estaria disposada a fer una ressenya dels llibres que m’enviaren electrònicament, ja que es tracta d’una aplicació virtual. 

Als pocs dies ja tenia al meu telèfon mòbil ANTICA MADRE, de Valerio Massimo Manfredi, editada per Grijalbo.

 

La primera sorpresa vingué de la mà de l’aparador de la llibreria que freqüente (Gaia, a Benmaclet): allí estava la novel·la. Uns dels hams que llança Edición Anticipada és que t’envien els llibres abans de la distribució comercial.

La segona i definitiva sorpresa va ser que Manfredi no ha millorat gens la seua literatura des que el vaig conèixer per un dels seus llibres sobre Alexandre el Gran, atreta pel personatge. Em va decebre perquè no aportava res que igualara (ni pensar en millorar) les novel·les de Mary Renault. I això que l’escriptora anglesa fa una trilogia sobre el rei macedoni perquè estira l’èxit (i potser la documentació acumulada i no utiitzada) de la meravellosa EL MUCHACHO PERSA. En el cas de Manfredi no vaig acabar la trilogia, amb un em vaig tindre prou.

Tornem al que ens ocupa. Antica madre (un títol inexplicable lingüísticament) narra una expedició encomanada  per l’emperador Neró a un grup dels seus millors militars veterans  per arribar a les fonts del Nil. En realitat és una excusa per a anar capturant, pels diversos territoris que travessen, persones i animals per al circ de Roma. Aviat la novel·la es converteix en una aventura típica de la literatura juvenil dolenta. Entreté però no informa adequadament. Es veu que Manfredi ha recopilat molta documentació però li pot més acabar prompte la novel·la que mostrar calmadament el que hauria de traslladar. La seua literatura, la manera de narrar, no té interés. En aquest punt he d’aclarir que jo no venia de llegir a Almudena Grandes o Martí  Domínguez o Joan Francesc Mira o Rosa Montero, acabava de llegir altres cosetes menors. Ho dic perquè quan s’acaba de llegir una bona novel·la costa apassionar-se per la que a continuació tens entre mans si no està a l’alçada i, ara, no ha sigut el cas, no hi ha disculpa per a Manfredi.

El que menys m’ha agradat és que ni amb un  bon mapa podia seguir l’itinerari que descriu. No saps mai si van cap al nord o cap al sud! Jo llisc amb diccionari  i mapa al cosat, en aquesta ocasió no hi havia manera d’aclarir-me. D’altra banda, es permet algun comentari d’ètica actual que de cap de les maneres és compatible amb l’època que tracta.

He d’enviar aquest comentari a Edición anticipada. Per això l’he escrit al blog. Segons el que vaig entendre és així com s’havia de fer.

D’ací uns minuts em llançaré de cap a rellegir LA MELODIA DEL DESIG, de Ferran Garcia Oliver, i tenir-la fresca per a comentar-la en el grup de lectura Muro llig. He dit rellegir no per un posat prou snob i estés sinó perquè ja la vaig tenir en un altre grup de lectura, El Micalet parla de llibres.

ver reseña en la web