Blogger

DE VIATGE

España

registrado desde octubre de 2020

http://www.dolorsjimeno.blogspot.com

Libros y reseñas

El asesino de novias

Yasmina Pérez

ver libro en megustaleer

Valoración: ★★★★

Una bona novel·la policíaca

He llegit El asesino de novias, de Yasmina Pérez, entre ahir i avui. Al voltant d’unes set hores de lectura. No podia parar, senzillament.

Quan vaig elegir aquesta novel·la entre les que ofereix Edición anticipada, vaig buscar informació sobre l’autora. N’he trobat molt poca. És llicenciada en Traducció i Interpretació i amb aquesta  primera  novel·la seua va quedar tercera guanyadora del concurs Soy Talento. És probablement la primera vegada que m’enfronte a un text sense saber res de qui l’ha escrit. I això està bé. No hi ha contaminació ni de l’autora ni d’obres anteriors.

 

El asesino de novias és una novel·la policíaca com cal. A través de les seues pàgines conta, i no para, molts assassinats, l’un darrer de l’altre. Manté l’atenció fins arribar a obsessionar la lectora. No cansa perquè està molt ben construïda la trama de manera que quan sembla que haja d’esgotar el recurs narratiu o argumental, inclou un esglai nou i així fins el gir final, que de cap de les maneres es pot intuir. És cert que es podria pensar que algun dels personatges té alguna implicació, però l’autora administra l’omnisciència de bo i manera que el dubte despareix al paràgraf següent.

 

Ha fet un gran treball de documentació: tècniques forenses, armes, verins, mètodes policials… cosa que dona una gran credibilitat a la història. 

Tot i així és d’agrair que de tant en tant ens faça un descans i ens parle de les ciutats i topants on van desplaçant-se el comisari i els inspectors darrere de les pistes del famós assassí de nóvies. Recórren Sevilla, Almeria, Benasc, localitats asturianes i gallegues…

Altament recomanable per a les persones amants del gènere. 

Estic esperant la pròxima novel·la de Yasmina Pérez.

ver reseña en la web

El sueño de los proscritos

J. Manuel Zorrilla

ver libro en megustaleer

Valoración: ★★

El sueño de los proscritos

Una nova lectura provinent d\’Edición anticipada. El sueño de los proscritos, de J. Manuel Zorrila, editada per Caligrama. Una iniciativa aquesta d\’Edición anticipada que m\’agradaria que es copiara per a les obres escrites en català.

Les primeres pàgines, quasi podria dir la primera seqüència si parlara en termes cinematogràfics, em van fer recordar el moro, un dels personatges  de Línea de fuego, d\’Arturo Pérez-Reverte. Conjuntament he conegut més detalladament el paper dels marroquins que van combatre en la Guerra Civil amb les tropes sublevades a canvi d\’una minsa contrapartida econòmica, un tros de pa per persona de la família que deixaven i la promesa de dret al saqueig.

Per continuar amb les evocacions literàries, una altra coincidència és la important presència dels escacs, com en Libelo de sangre. O les famílies els membres de les quals s\’entrellacen al llarg del temps, com en La boca de los cien besos. I la presència d\’una biblioteca, secreta, un tresor amagat, que J. Manuel Zorrilla presenta com un homenatge als llibres i a la saviesa (espiral de sabiduría en diu l\’autor) i que ens du a El infinito en un junco, d\’Irene Vallejo. Però ací s\’acaba tot.

El sueño de los proscritos, al meu parer naix amb la idea de contar els avatars dels musulmans des que van ser expulsats de la península al segle XVII, la seua destinació a l\’actual Marroc i com han conservat la llengua andalusí. Zorrilla ho focalitza en una família i construeix una història atractiva. Però és una novel·la molt pesada. Sembla que se li esclafe la ploma a l\’autor i no puga parar d\’escriure. És un incontinent narratiu, de vegades hi ha pàgines i pàgines que són un autèntic pamflet. Jo hi distingisc tres llibres. Un d\’història dels moriscos, un d\’assaig sobre el poder de les mobilitzacions ciutadanes i una novel·la. 

Deia Joan Fuster que a totes les novel·les els sobraven moltes pàgines. Aquesta n\’és un exemple. L\’autor ha creat un personatges interessants però els va abandonant al llarg de la narració. És curiós com a dos d\’ells senzillament els jubila per edat. D\’altra banda, com a lectora no m\’agrada que em recorden a cada moment qui és cada persona. Si me\’ls presentes adequadament, ja me\’n faré jo càrrec, ja els recordaré o passaré pàgines cap a arrere i ho buscaré. Menys encara que repetisca escenes i esdeveniments. Volia arribar Zorrilla a un nombre determnat de pàgines? Caligrama hauria de tindre més cura del que publica.

És una llàstima el resultat. Podrien haver segut tres llibres magnífics.

ver reseña en la web

La boca de los cien besos

Tula Fernández

ver libro en megustaleer

Valoración: ★★★

El començament d'una escriptora

Continue llegint els llibres que trie d’entre els que m’ofereix Edición anticipada. Acabe de llegir La boca de los cien besos, la primera novel·la de Tula Fernández, publicada per Penguin Random House Grupo Editorial a través de Caligrama, el segell d’autopublicacions.

 

Vaig començar amb una certa prevenció per ser una opera prima autoeditada. Però com que el més habitual és que les editorials no acompanyen les autores i no atenguen les obres, és a dir, no fan funcions editorials (Neopàtria, per exemple, cobra les correccions) sinó simplement fan funcions d’impremta, darrerament estic pensant que o publiques en el teu web o blog o et llances on calga per a donar a conéixer la teua obra.
 

Amb aquestes cavilacions, vaig encetar La boca de los cien besos. M’atrapà de tal manera que no he pogut parar de llegir fins el final, aquesta mateixa vesprada. No cal dir que m’ha agradat molt. És una història que trancórre al llarg del segle XX per Canàries,  Cuba, Miami i Barcelona. El fil conductor és el quadre que dóna títol a la novel-la i la clau de volta és un personatge tendríssim, Walfrido. 

Al llarg de les pàgines viatgem de Canàries a Cuba: la família ha de fugir de la pobresa. De Cuba a Miami: la família ha de fugir de l’assetjament polític. De Miami a Barcelona: la protaginista vol encetar una nova etapa en la seua vida. De Barcelona a Miami: la protagonista torna amb la família. Efectivament, la novel·la és una història familiar amb ramificacions que l’autora encaixa amb mestria i una sòlida arquitectura. La narració és vehement (em fa l’efecte que és una clara transferència del tarannà de l’atura) i  fàcil (no t’hi perds mai tot i les continues giragonses de l’argument). Tot això adobat amb informacions certament interessants sobre història, art, costums, dites i refranys, etc. 

Li pose dos notes, diguem-ne, negatives. Una, els diàlegs. Tula Fernández hauria de fer-los més precisos i amb menys tocs enginyosos. L’altra, el tractament de la prostitució, sempre vista i justificada des d’un punt de vista masculí. 

ver reseña en la web

La voz del ángel

Frédéric Lenoir

ver libro en megustaleer

Valoración: ★★★★

Un ungüent per a tantes ferides

La voz del ángel
 
La segona experiència en Edición anticipada és La voz del ángel,  novel·la de Frédéric Lenoir editada per Grijalbo i traduïda per Marta Cabanilles. 

 

 

 

 

El llibre està dedicat a la memòria de Victor Hugo i Etty Hillesum. En buscar informació sobre aquesta dona em trobe amb la cita de l’assaig Un ungüent per a tantes ferides, d’Adrià Chavarria, publicat pòstumament el 2011, que analitza  l’obra de l’autora jueva i de qui anirem sabent alguna cosa al llarg del llibre de Lenoir. Adrià Chavarria, mort fa uns anys, i jo vam ser companys en la junta de l’AELC. El recorde amb estima. A més, Un ungüent per a tantes ferides va ser editat per Denes, l’empresa de l’amic Francesc Ferrer. Doble coincidència. 

La novel·la de què parlaré tot seguit m’ha dut a la memòria la magnífica pel·licula de1971 Harold y Maud, del director Hal Ashby i amb música de Cat Stevens. Recorde que la vaig veure al cinema Artis de València i em va agradar molt. Presentava unes idees que en aquells anys últims del franquisme eren noves i atractives a més no poder. Encara ara pense que no sé com la van deixar passar i estic segura que en aquests moments d’involució ideològica no s’hauria pogut distribuir sense tenir algun grup reaccionari a les portes dels cinemes cridant libertad.

Harold és un jove aficionat als soterrars i a simular suïcidis. Maud és una anciana que ha decidit llevar-se la vida en fer els 80 anys perquè senzillament creu que ja n’hi ha prou. Enceten per casualitat una relació d’amistat quan coincideixen en un cementeri. Parlen de la vida, de l’alegria, de la felicitat… de tot allò que no s’aprén a l’escola o es debat en la família.

En el cas de La voz del ángel, els protagonistes són el jove Hugo i l’anciana Blanche. Coincideixen en compartir la mateixa habitació de l’hospital. Hugo ha intentat suïcidar-se i Blanche ha decidit deixar-se anar abandonant l’alimentació. Solament beu algun glop d’aigua. Li queden tres o quatre dies de vida quan comença a conversar amb Hugo tant bon punt el jove es recupera i obri els ulls. Esquerp al principi, va sent captivat per la fermesa i la dolçor de Blanche. Com la literatura tot ho soluciona, l’autor diu que tot i estar la dona tan malmesa físicament l’enteniment li funciona de meravella. Les converses entre tots dos són la base de la novel·la.

El capítols, curts, encapçalats per la frase França, juliol de 2019 van alternant-se amb uns de més breus encara dits Polònia, gener de 1945. És una informació suficient per a endevinar qui és Blanche i què ha sigut la seua vida. Però com que jo entenc que la pretensió de l’autor no és exactament deixar petjada literària sinó filosòfica, li podem perdonar certs error o petites deficiències de caire argumental o d’estructura narrativa. Ara bé, he de dir en justícia que té una prosa elegantíssima i que crea uns diàlegs de gran interés i  molt ben documentats filosòficament, no debades Lenoir és filòsof (recomane visitar el seu web). Diré més: literàriament aquesta novel·la és  millor que moltes de les que passen per grans obres. Un vocabulari just, encertat i precís. Tot el text está farcit d’informacions sobre diversos aspectes de la ciència i la filosofia. La protagonista ha sigut professora d’aqueixa matèria. Interprete que és un alter ego de Lenoir. També he pogut copsar alguna crítica al sistema educatiu. El protagonista sap qui és Victor Hugo perquè porta el seu nom però en canvi, quan l’anciana li pregunta si sap qui és Baudelaire, el jove li contesta que potser l’ha estudiat a escola però no s’enrecorda. És cert, a França han rebaixat molt els continguts de literatura en l’ensenyament.

Per a acabar, suggerisc la conveniència de recomanar La voz del ángel als estudiants de Filosofia. Seria una bona ferramenta i un gran ajut en mans d’el professorat interessat a explicar als joves la mort digna, l’eutanàsia, l’holocaust, la generositat, la llibertat, les relacions familiars, l’afectivitat, l’amor, l’amistat, l’incest, l’ecologia… En definitiva, la vida.

NB: No sé si hi ha traducció al català. Com sabeu, jo llisc traduccions catalanes de les llegües que no conec, però Grijalbo m’ho envia tot en castellà. Al capdavall és una llengua que també conec.

ver reseña en la web

Antica madre

Valerio Massimo Manfredi

ver libro en megustaleer

Valoración:

Una novel.la que no m'ha agradat

I aleshores per què l’he llegida, acabada i, ara,  comentada? Doncs perquè em vaig registrar en un projecte que es diu EDICIÓN ANTICIPADA, del grup editorial Penguin Random House. 

Em van preguntar quines eren les meues preferències literàries i si estaria disposada a fer una ressenya dels llibres que m’enviaren electrònicament, ja que es tracta d’una aplicació virtual. 

Als pocs dies ja tenia al meu telèfon mòbil ANTICA MADRE, de Valerio Massimo Manfredi, editada per Grijalbo.

 

La primera sorpresa vingué de la mà de l’aparador de la llibreria que freqüente (Gaia, a Benmaclet): allí estava la novel·la. Uns dels hams que llança Edición Anticipada és que t’envien els llibres abans de la distribució comercial.

La segona i definitiva sorpresa va ser que Manfredi no ha millorat gens la seua literatura des que el vaig conèixer per un dels seus llibres sobre Alexandre el Gran, atreta pel personatge. Em va decebre perquè no aportava res que igualara (ni pensar en millorar) les novel·les de Mary Renault. I això que l’escriptora anglesa fa una trilogia sobre el rei macedoni perquè estira l’èxit (i potser la documentació acumulada i no utiitzada) de la meravellosa EL MUCHACHO PERSA. En el cas de Manfredi no vaig acabar la trilogia, amb un em vaig tindre prou.

Tornem al que ens ocupa. Antica madre (un títol inexplicable lingüísticament) narra una expedició encomanada  per l’emperador Neró a un grup dels seus millors militars veterans  per arribar a les fonts del Nil. En realitat és una excusa per a anar capturant, pels diversos territoris que travessen, persones i animals per al circ de Roma. Aviat la novel·la es converteix en una aventura típica de la literatura juvenil dolenta. Entreté però no informa adequadament. Es veu que Manfredi ha recopilat molta documentació però li pot més acabar prompte la novel·la que mostrar calmadament el que hauria de traslladar. La seua literatura, la manera de narrar, no té interés. En aquest punt he d’aclarir que jo no venia de llegir a Almudena Grandes o Martí  Domínguez o Joan Francesc Mira o Rosa Montero, acabava de llegir altres cosetes menors. Ho dic perquè quan s’acaba de llegir una bona novel·la costa apassionar-se per la que a continuació tens entre mans si no està a l’alçada i, ara, no ha sigut el cas, no hi ha disculpa per a Manfredi.

El que menys m’ha agradat és que ni amb un  bon mapa podia seguir l’itinerari que descriu. No saps mai si van cap al nord o cap al sud! Jo llisc amb diccionari  i mapa al cosat, en aquesta ocasió no hi havia manera d’aclarir-me. D’altra banda, es permet algun comentari d’ètica actual que de cap de les maneres és compatible amb l’època que tracta.

He d’enviar aquest comentari a Edición anticipada. Per això l’he escrit al blog. Segons el que vaig entendre és així com s’havia de fer.

D’ací uns minuts em llançaré de cap a rellegir LA MELODIA DEL DESIG, de Ferran Garcia Oliver, i tenir-la fresca per a comentar-la en el grup de lectura Muro llig. He dit rellegir no per un posat prou snob i estés sinó perquè ja la vaig tenir en un altre grup de lectura, El Micalet parla de llibres.

ver reseña en la web